Entrevista a Lluís Puig: ‘No importa la dimensió del patrimoni; quan l’ataquen, la societat reacciona’
15.06.18
El sector cultural ha aguantat amb una heroïcitat que, francament, espero que no calgui repetir
Parlem amb Lluís Puig (Terrassa, 1959) de manera distesa en connexió via Skype el dia de presentació del 27è Dansàneu, a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. La seva visió del festival però, sobretot, la seva opinió sobre la situació del país resulten rellevants i especialment franques. Pendent des de Waterloo de tot el que passa a Catalunya, reflexionem amb ell sobre el passat, present i futur del Dansàneu, del país i de la seva gent.
Per Rut Martínez, periodista i directora del Dansàneu
RM: El Dansàneu ha experimentat un canvi de model progressiu que s’expressava de manera desacomplexada l’any passat en tant que Festival de Cultures del Pirineu, centrat en l’exhibició. A què respon, aquest gir?
LLP: El canvi s’explica perquè l’any 1991, l’encàrrec que rebem per part del Departament de Cultura era el de crear un festival d’esbarts dansaires. En base al coneixement i la consciència que a Catalunya no hi havia en aquell moment un substrat prou madur de creació i producció vinculat a la dansa tradicional -diria més, no només a Catalunya, també als territoris limítrofs-, vam apostar per centrar-nos en la formació entesa com a la base, el pòsit, precisament per defugir una visió excessivament folklòrica de la dansa tradicional. D’aquí que l’etapa inicial del Dansàneu hagi estat vinculada a les antigues escoles de la festa (Festcat) i, per tant, a la formació.
RM: Va ser, per tant, fruit del seu temps.
LLP: Va començar d’una manera clara, sincera i honesta. Si l’any 1992 haguéssim plantejat un festival com l’actual no hauria quallat: ni la majoria de produccions haurien estat artísticament del nivell ni interès actuals ni hauria connectat amb un públic encara poc articulat. Tot plegat, hauria estat fora de lloc. Ara, en canvi, hem de descartar constantment propostes interessants per excés d’oferta. Des de l’any 1992 i fins aquest mateix 2018 s’ha fet molta feina, des de molts vessants: hi ha molts municipis que han recuperat les seves danses vives, els seus balls tradicionals. Això no és portada enlloc però és fonamental per a la cultura del país. Penso en tota la feina de compilació que realitza l’experta Montserrat Garrich de l’Esbart Català de Dansaires en el seu inventari de danses i que compta ja amb una xifra altíssima de registres. Si ajuntem la poca sensibilitat que hi havia per considerar la dansa com un patrimoni, la dansa viva, em refereixo, la tradicional i el poc nivell de producció artística constatem que l’actual Dansàneu fa 27 anys era tan inviable com ho és avui intentar perpetuar el model inicial. Amb Joan Serra vam crear l’escola d’estiu de dansa perquè feia falta, sempre pensant en la formació des d’un punt de vista creatiu, contemporani, de fusió. I amb l’actual equip hem apostat per un festival d’exhibició (que no oblida la formació) i que recull els mateixos criteris: creativitat, contemporaneïtat i fusió.
RM: El debat entre tradició i modernitat no és nou en l’àmbit de la cultura popular. El sector el considera central, el viu com a necessari, o fins a cert punt “postureja”?
LLP: Tot allò que té continuïtat, que implica trasmissió, existeix perquè és capaç d’adaptar-se als requeriments de cada moment. Amb la dansa passa molt clarament: n’hi ha que tenen una funció honorífica -les que es ballen en honor a un determinat fet, efemèride o personatge-, n’hi ha que serveixen per relacionar-se, per fer amistats, per trobar parella… Les danses “serveixen” per a coses diferents. N’hi ha que únicament es vinculen al calendari festiu, que són actes de participació. Potser cal posar en valor el contingut que amaguen cadascun dels balls. Participar de la dansa és alguna cosa més que passar-ho bé des d’un principi, és exercir la col·lectivitat, el dret a reunió, a la participació. És compartir des del coneixement. Hi ha alguna cosa un punt atàvica, en tot plegat. I sobretot, és divertit! Aquesta funció lúdica, de passar-ho bé, és importantíssima quan ens referim a la dansa tradicional. En la mesura que la dansa va adquirint nous usos, la dansa és vigent. I de la mateixa manera, en els mateixos paràmetres s’expressa la vigència de la cultura popular i de la festa tradicional. Si la festa calgués fer-la exactament igual que fa un segle, a banda d’obsoleta seria molt avorrida.
RM: El valor d’ús de la cultura, per tant?
LLP: N’hi podem dir així, sí. La cultura és usada tant per als qui la recepcionen com per als qui la practiquen. Encara que parlem d’usos diferents. I encara que aquests usos canviïn. Recomano molt i molt les reflexions en aquest sentit de Josefina Roma qui ens recorda que balls com L’esquerrana d’Esterri d’Àneu han exercit com a autèntiques “portes d’entrada” a la societat aneuenca. És a dir, un dels fets que cal posar en valor de les danses tradicionals és que la majoria d’elles són balls oberts: quan un nouvingut s’incorpora a la dansa, és acceptat per la comunitat. Quan són danses més ritualitzades, aquesta admissió és més difícil, però danses com L’esquerrana, els balls de gitanes (per això se n’han recuperat tants, els darrers anys), els de bastons, diables, gegants, sardanes posen en valor aquest element inclusiu. Qui entra a formar part del ball, és mirat amb més bons ulls.
RM: I feta aquesta retrospectiva, en quin punt ens trobem?
LLP: En un d’esplèndid des del punt de vista de la creativitat i l’ambició artística ben enteses. Hem aconseguit acostar artistes de l’àmbit contemporani a la dansa d’arrel, li hem tret la càrrega feixuga, l’olor de naftalina, de cosa rància… No ha estat fàcil. Ara és habitual trobar gent jove que vol revisar la tradició des del seu propi llenguatge: ja sigui contemporani, clàssic, multidisciplinar. Em refereixo a artistes que d’entrada es consideren “en contacte” amb el territori, que se senten hereus d’una determinada tradició i que volen conèixer-la d’una manera més profunda. No parlem d’un boom i crec que tampoc seria bo que hi fos però sí de bona salut, d’un múscul que s’enforteix gràcies, en bona part, al treball en xarxa.
RM: Aquest camí és d’alguna manera el que també ha fet vostè a nivell professional?
LLP: He viscut en primera persona totes les etapes que relato: com a cap de servei del Departament de Cultura, com a professional extern en l’àmbit de la gestió cultural, com a director d’esbart i dansaire, per tant, des de la professió, com a director general i com a conseller de Cultura. Aquest trajecte professional però sobretot vital em permet certificar la vàlua de projectes com el Dansàneu. La importància, el valor, la repercussió que l’actual Dansàneu té no només per a les Valls d’Àneu sinó per a tot el país, en el seu conjunt. El treball dels grups ultrapassa el que és estrictament la feina feta en el territori i en un moment determinat. A mi m’agrada parlar de finestres: aquest festival és una finestra oberta al món que serveix d’oxigen per a la gent del propi territori. El Dansàneu aporta a la cultura del país un gra de sorra importantíssim, sobretot si pensem en el poc nombre de festivals de dansa que hi ha a Catalunya en comparació amb els seus homòlegs musicals.
RM: El Dansàneu actual articula la seva tercera pota (la primera és la dansa, la segona la música -que s’explica en directe, balladors i músics treballant junts-) en el patrimoni. Era l’assignatura pendent?
LLP: La relació amb el patrimoni és clau i crec sincerament que ha estat un encert posar-lo al mateix nivell que la resta de vectors. Les comunitats que no han preservat el seu patrimoni són comunitats coixes, no referencials. Només cal veure la maduresa de la nostra societat en relació a la tragèdia de Sixena: com ha viscut la ciutadania, com ha patit la gent la usurpació de les obres del Museu de Lleida. S’ha viscut en primera persona. En serem més o menys conscients però estimem el nostre patrimoni, forma part de nosaltres, explica aspectes clau de qui som, de com som. Des d’una ermita amagada rere un rierol a la catedral més sumptuosa; des de la porxada d’un mas als frescos més espectaculars. No importa la dimensió del patrimoni: quan l’ataquen, la societat reacciona. És la gent qui marca, qui decideix què cal preservar i què no. I aquest fet és aplicable tant en en el cas del patrimoni material com de l’immaterial. És la gent qui decideix que algunes ermites no s’enderroquin, penseu en les coses que podrien haver passat al llarg dels anys, en factors que haurien explicat el perquè determinats monuments s’haurien destruït. Però passa que de generació en generació es considera que cal preservar un determinat patrimoni. I es protegeix. Si no fos així, no viuríem en el país que avui coneixem. Amb el patrimoni ha de passar una mica com amb les pròpies danses: hem de reflexionar sobre el seu ús. L’esforç que s’ha fet per restaurar molt patrimoni, sumant diner públic i privat, ha de convergir en trobar nous valors, nous usos per a aquest patrimoni. Cal utilitzar-lo, amb la precaució necessària perquè no es malmeti però no deixar-lo tancat a pany i forrellat. No tindria sentit.
RM: Però això vol dir diners… I molts.
LLP: Cert, per això posava en valor el model mixt: diner públic i diner privat. Hem fet un esforç important per tenir el nostre patrimoni en millor estat i llueix, en molts casos, bellíssim. Ara sabem l’esforç i el cost que significa tenir obert, visitable, “usable” aquest patrimoni. No us enganyaré: estem a anys llum de països veïns en inversió des de l’administració pública. S’han fet molts esforços en la restauració de peces clau del romànic català, dels cellers modernistes… Però queda molta feina a fer, per exemple, en relació al barroc. Penso en espais que tindrien també usos nous per a la ciutadania. Rebia fa uns dies la notícia del naixement d’un nou festival a la Catalunya central, Espurnes barroques, me’n vaig alegrar molt. Hi ha un grandíssim fons, patrimoni immoble, associat al barroc encara per descobrir. Només a partir de la restauració, la conservació i la dinamització del patrimoni el farem més pròxim a la gent. I en garantirem, per tant, la preservació. El patrimoni ha estat sempre una eina de desenvolupament de l’economia local i sostenible, ha ajudat a reforçar el turisme cultural, familiar, de qualitat. Ha estat obert a sumar experiències amb natura, gastronomia… La recuperació i la posada en valor del patrimoni (per tant, dotant-lo d’usos) hauria de ser un dels motors principals per al desenvolupament local.
RM: Anem acabant… Han estat mesos molt difícils, i ho són encara. Com ha respost, el sector cultural?
LLP: El sector cultural ha aguantat amb una heroïcitat que, francament, espero que no calgui repetir. El 155 ha arribat després d’uns anys de retallades tremendes. En els últims 10 anys, el pressupost de la Generalitat ha crescut un 34%; per contra, el pressupost del Departament de Cultura és avui un 20% inferior al de fa una dècada. Estem molt lluny de la mitjana europea en inversió per habitant: 33€/habitant/any en el cas català quan hauríem d’arribar als 100€/habitant/any. El cultural és un sector molt resilient, els qui ens hi dediquem ens ho estimen molt però està perillosament tocat a nivell professional. Igualment el sector amateur, que ha fet molta feina i molt bona, rep unes ajudes molt minses. Sens dubte, és un deute que tenim amb el món de la cultura, amb els “miliants” culturals. Hi ha molts exemples d’aquesta mancança: des de Política lingüística mateix, es poden destinar 3€/habitant/any per a la llengua catalana. Això no ho hem fet bé, després hi ha gent que no s’estima el país. I jo dic: és que potser no el coneixen! No podem estimar el català si invertim 3€ l’any per persona per normalitzar-lo.
RM: I a l’horitzó? Farà tàndem amb la consellera Laura Borràs?
LLP: Se’m demana que col·labori amb la consellera des de l’exili i és el que faré però també és veritat que el Departament ha de fer la seva feina i nosaltres, des de Waterloo, la nostra. A banda que nosaltres només podem nodrir-nos a través de recursos privats. La Generalitat no podrà destinar ni un cèntim d’euro a construir la República des de l’exili, en som conscients. Però els catalans estem acostumats a pagar-nos-ho tot, per tant, caldrà més acció cultural en col·laboració amb agents privats i fórmules imaginatives, seduir i convèncer, explicar i divulgar la potència cultural d’un país com el nostre. La cultura és la nostra millor ambaixadora, els nostres artistes, l’excel·lència de les seves propostes són la nostra millor carta de presentació al món. No la malmetrem. Tot allò que es pugui fer des de l’exili per internacionalitzar la cultura catalana repercutirà en positiu també en clau interna. I hem de començar a pensar en obrir una nova etapa de corresponsabilitat: buscar partners, models cooperatius, sumar. No es pot pretendre que algú produeixi en solitari un projecte amb diner públic i que el resultat sigui flor d’un dia. Si hi ha diner públic, hi ha corresponsabilitat. I buscar complicitats, és clar: amb els qui ja ens coneixen, els qui són més pròxims però també amb els qui saben poc o pràcticament res de nosaltres. Penso també que cal restablir relacions culturals amb l’arc dels Països Catalans, des de Bèlgica he tingut ja l’oportunitat d’avançar en aquesta línia. La Catalunya Nord, l’Alguer… I tant des de València com des de les Balears, on han desaparegut governs tirans, podem fer feina a favor d’aquest marc lingüístic i cultural comú.
* Si voleu llegir el suplement complet del Dansàneu al diari Segre, podeu accedir-hi a través d’aquest enllaç.